AS TALL AS A GEORGIA PINE
Les depressions inundables són una característica molt comuna al llarg de la plana costanera del sud-est d’Estats Units. Aquestes depressions han rebut, col·loquialment i segons la regió, diversos noms, que es podrien traduir com a platges de Carolina, clots calcaris, enfonsaments amb xiprers o basses temporànies[1]. Malgrat la disparitat de termes, comparteixen característiques estructurals i funcionals, i destaquen per no estar connectades superficialment amb cap altra massa d’aigua. De manera similar al que succeeix amb les llacunes temporals mediterrànies (MTP) a casa nostra, és aquest aïllament geogràfic i la variabilitat dels seus hidroperíodes (moltes són efímeres) el que més contribueix a la seva biodiversitat. Paradoxalment, però, aquesta poca visibilitat (sobretot si els comparem amb altres ecosistemes aquàtics com ara grans llacs, rius o maresmes deltaiques) ha impedit un cert reconeixement social que es tradueix, a la pràctica, en la seva manca de protecció legal[2].
Malgrat que el que he tingut la sort d’anar a estudiar durant mig any, allà, són aquests singulars sistemes aquàtics i la fauna que els habita, aquí us parlaré d’un aspecte tant o més interessant, la connexió entre la seva conservació i el desenvolupament de la silvicultura, indústria tradicionalment molt implantada al sud-est americà i especialment a la gran plana on es troben, majoritàriament, les petites depressions inundables. En el cas concret de Geòrgia, no és estrany que el títol d’aquest escrit sigui, allà, una dita ben popular. Actualment hi ha més d’un milió d’hectàrees de forests (25 milions d’acres, segons el càlcul més recent) en aquest estat recobert majoritàriament per pinedes. Segons expliquen des de la facultat de recursos naturals de la Universitat de Geòrgia (Warnell School of Forestry and Natural Resources at UGA), la locomotora de la indústria fustera ha frenat –sobretot degut a la baixa demanda de fusta per a productes paperers– i els marges de benefici s’han anat reduint al llarg de les dues darreres dècades. Com a conseqüència, la gestió sostenible d’aquests forests, que entén els beneficis ecològics que suposen, ha anat prenent força.
La mateixa escola ha calculat el valor econòmic del 90% de la massa forestal de Geòrgia (és a dir, la fracció que està en mans privades), amb la xifra de 37.6 milions de dòlars, emprant un índex que valora, entre d’altres, la importància del bosc com a regulador/emmagatzemador d’aigua i l’interès dels hàbitats aquàtics (i biodiversitat associada) que s’hi estenen. Sota aquest nou paradigma, els propietaris forestals interessats en trobar un balanç entre conservació i rendibilitat poden comprometre’s a determinades pautes d’explotació i signar un acord de custòdia (ja sigui amb una agència governamental o amb una entitat no governamental dedicada a la custòdia). A banda dels incentius fiscals que obtenen els propietaris que signen acords de custòdia per a la conservació (aprovats pel congrés dels EUA, i aplicables a qualsevol estat), l’estat de Geòrgia ha estat un dels que ha anat un xic més enllà. Així, la seva assemblea general va aprovar un protocol d’actuació perquè, en cas que dins la forest objecte de custòdia hi apareguessin hàbitats amb espècies rares, amenaçades o en perill, es pogués arribar a un segon acord més concret, que inclogués objectius de conservació per part del propietari i ajudes fiscals addicionals per part de l’administració[3]. Aquest fet és especialment rellevant quan s’han identificat gairebé 200 espècies de plantes amb interès de conservació associades a les depressions inundables de la plana costanera (69 de les quals eren rares, amenaçades o en perill d’extinció)[4], o algunes espècies d’amfibis amenaçats, com diverses espècies de tritons i salamandres, que depenen exclusivament d’aquests ambients aquàtics.
Ja des de l’any 2008, a nivell nacional el departament d’Agricultura dels EUA (a través de la Farm Bill, seva llei òmnibus quinquennal en matèria agrícola) establia mesures per a la restauració de zones humides alterades mitjançant el Wetland Reserve Program (WRP)[5]. No obstant això, al sud-est del país moltes de les eines que oferia aquest programa, com ara la restauració de boscos riparis que actuessin de buffer entre les zones destinades a la protecció i les d’explotació, han estat infrautilitzades fins a dia d’avui[6]. En canvi, la capacitat dels acords de custòdia per adaptar-se a les circumstàncies concretes de cada cas, en certa manera sí que podria permetre convertir el que fins ara era considerat un contratemps econòmic (la pèrdua de rendibilitat dels boscos) en un repte per a la conservació dels valors naturals circumscrits en aquestes àrees. I, potser el més important, el propietari positivitzaria la presència d’una eventual zona humida temporal associada a una depressió inundable, i la deixaria de veure com una nosa o topall a la rendibilitat de la seva propietat. En el moment de la seva promulgació, la Farm Bill preveia unes dotacions de 24.1 milions de dòlars (4.8 milions anuals, l’equivalent al 15% del cost total de la seva implementació) destinats a conservació. Disposats a incentivar activitats, no és propi d’una societat més avançada apostar per a la conservació (també a través de la custòdia), més que subvencionar activitat primària que hagi perdut competitivitat en un mercat canviant i globalitzat?
En qualsevol cas, tant de bo així sigui, i la custòdia acabi protegint, si més no de facto, un patrimoni de valor ecològic molt més alt que l’alçada dels pins que s’estenen per la gran plana: la constel·lació de petites zones humides interiors.
Albert Ruhí
Biòleg, naturalista i investigador a l’Institut d’Ecologia Aquàtica (UdG)
http://blogs.descobrir.cat/fullsdecamp/
[1] D.Batzer (com.pers.) havia recollit, en aquest sentit: Carolina bays, grady ponds, limesink ponds, cypress domes, oak domes, citronelle ponds, gum ponds, seasonal ponds, flat-bottom ponds.
[2] La Cort Suprema dels Estats Units va crear jurisprudència l’any 2005, amb el cas “Solid Waste Agency of Northern Cook County (SWANCC) v. U.S. Army Corps of Engineers”, on no va reconèixer els serveis ecosistèmics de les depressions inundables per considerar-les “aïllades” respecte de la resta d’aigües superficials.
[3] Forest Stewardship Program, the Georgia Forestry Commission.
[4] Edwards, A.E., and A.S. Weakly. 2001. Population biology and management of rare plants in depression wetlands of the southeastern Coastal Plain, USA. Natural Areas Journal 21: 12-35.
[5] The Food, Conservation, and Energy Act of 2008, “Farm Bill”: http://www.ers.usda.gov/FarmBill/2008/Titles/TitleIIConservation.htm
[6] De Steven, D., and R. Lowrance. 2011. Agricultural conservation practices and wetland ecosystem services in a wetland-rich landscape: the Piedmont-Coastal Plain region. Ecological Applications 21: S3-S17.







Al llarg de les tres darreres dècades l’administració canadenca ha assumit un paper important en la promoció i desenvolupament de la custòdia del territori. El Govern Federal per mitjà del Ministeri de Medi Ambient (




